Accueil > Actualité > Lu dans la presse > Etat algérien : arabisation et anti-amazighisme
Lu dans la presse
Etat algérien : arabisation et anti-amazighisme
Une analyse d’Alfons Quintà
dimanche 19 septembre 2004
par Masin
Le Quotidien catalan "AVUI" consacre une série d’articles au régime algérien. La sixième partie traite de la question amazighe e plus particulièrement du caractère anti-amazigh de l’Etat algérien.
Ci-après, nous publions l’intégralité de l’article d’Alfons Quintà paru dans l’édition du 18 septembre 2004.



PLANETÀRIUM

ALGÈRIA, GENOCIDI A LA CANTONADA (6)

Follia arabista
i antiamazic




L’Algèria només arabomusulmana és una enganyifa i l’únic discurs permès L’historiador Augustin Thierry (1795-1856), molt ignorat al país pel seu liberalisme i la seva crítica als francs, va escriure de França que "creiem ser una nació i som dues nacions en el mateix territori, dues nacions hostils en els records, inconciliables en els projectes".
Això no és res si es compara amb Algèria. Cerques aquest país en el mapa i el trobes al Magrib. Però els seus dirigents obren com si estigués al Pròxim Orient. Mires la seva història i hi trobes fenicis, cartaginesos, romans, bizantins... i constates que hi va néixer una figura clau del cristianisme : sant Agustí.
Però per damunt de tot hi trobes, com al Marroc, la nació amazic, la seva llengua i el seu alfabet (el tifinah), molt anterior al nostre. Això és així, però s’ha volgut amagar. En conseqüència, l’arqueologia és allí un gran referent polític. Prova que ja hi havia una llengua i una cultura i uns éssers humans quan els àrabs van envair el Magrib, en els segles VII i VIII.

Els amazics es van convertir aviat a l’Islam. A tot el Magrib va començar, ja des de l’Edat Mitjana, un retrocés de la llengua amaziga, que és el seu referent suprem d’identitat nacional.
Les invasions àrabs van ser poc nombroses. Per tant, es pot dir que encara ara Marroc i Algèria són Estats majoritàriament amazics, si bé han estat arabitzats. Avui una majoria de la població tendeix a creure’s que és "àrab" perquè així ho afirma tothora l’únic discurs oficial permès.
Donar dades exactes és difícil, atesa la repressió i el cínic discurs oficial. El professor Salem Chaker creu que els amazics poden representar un 30% de la població d’Algèria i un 50% de la del Marroc. A Algèria és a la regió de Cabília, amb capital a Tizi-Ouzou, a l’est d’Alger, on hi ha la més alta concentració d’amazics.

Del que no hi ha dubte és que la voluntat de genocidi de la nació amaziga domina en el cent per cent en les cúpules dirigents de tots dos països. Són com una foto fixa del règim del general Franco, anyada del 1939, respecte a la pluralitat nacional d’Espanya.

ESTAT ’TAIWAN’

A Algèria la confusió encara és més gran que al Marroc perquè aquest darrer país va tenir uns segles d’existència independent, en no haver format mai part de l’Imperi Otomà, contràriament al que els va passar a Algèria i Tunísia.

Amb la ironia que els caracteritza, els algerians usen el mot Taiwan per dir que una cosa és falsa, que no es correspon al seu nom, com Taiwan no és la Xina. Sovint afirmen que Algèria és un Estat Taiwan, és a dir, un miratge, una confusió, una enganyifa. Tenen raó a creure que voler presentar Algèria com un Estat arabomusulmà monolític és més pintoresc que voler fer passar Taiwan pel conjunt de la Xina. Però si tan sols gosen insinuar-ho en públic corren un greu perill.
Amb la colonització, el 1830, Algèria va passar de ser un món plurinacional molt complex a un apèndix de França. N’ha heretat tots els mites del jacobinisme uniformitzador. Així, és l’únic lloc del món, a més de França, on se sent el mot regionalisme amb el to de fàstic i de rebuig inherents al jacobinisme. Com a França, la passió legislativa algeriana és anar promulgant lleis de genocidi cultural i lingüístic (Houari Boumedienne el 1965 ; el Consell de Transició el desembre del 1996 ; etc.). Fins i tot es va arribar a la filigrana de prohibir els partits "de base regionalista" o "lingüística".

En el període colonial, França feia estudiar els poquíssims nens escolaritzats en francès i amb llibres d’història on sempre hi havia escrita una frase que s’ha fet famosa : "Els nostres avantpassats els gals".
Ara els nens que van a escola -abans d’ingressar a l’atur, o viure amb mig euro al dia, com li passa al 35% de la població- comencen a estudiar història no pas des de l’Antiguitat, sinó a partir de l’arribada a Algèria de la invasió àrab.

Malgrat que tant al Marroc com a Algèria els amazics van ser capdavanters en la lluita contra el colonialisme, aquesta va tenir un contingut arabista, en gran part per la influència del model que representava Nasser, popularitzat per la molt potent Ràdio El Caire La Veu dels Àrabs.
Per descomptat, el colonialisme francès també va jugar a enfrontar àrabs i amazics, mentre que, en canvi, a la seva part del Marroc, el colonialisme espanyol sempre va ser només arabista. En gran part per odi contra el gran dirigent amazic Abd el-Krim, que els havia derrotat.
El setembre del 1963, o sigui un any després de la independència, la primera insurrecció contra el nou poder -d’un arabisme uniformitzador esgarrifós- va ser per part d’antics resistents amazics. Curiosament, hi va intervenir un català, Eduard Tell i Nohet (1935-2000), que s’havia hagut d’exiliar a Bèlgica per la seva participació en la primera assemblea d’estudiants de la Universitat de Barcelona, el febrer del 1957, i la vaga de tramvies del mes següent.

Tell va ajudar els anticolonialistes algerians des de Brussel•les i després va decidir anar a Algèria, en esdevenir independent. Era militant del Moviment Socialista de Catalunya, antecessor de l’actual PSC, però va morir sent membre d’Estat Català. En col•laborar amb la revolta amazic s’hi va jugar la vida. Però aviat va ser expulsat d’Algèria. Va estar de sort.
El president Boumedienne encara va ser més arabista que Ahmed Ben Bella, que ja és dir. Va declarar l’àrab clàssic única llengua de l’ensenyament primari. Una llengua que només entén un 15% de la població, atesa l’existència d’un àrab dialectal, de l’amazic i de l’analfabetisme.
De fet, l’àrab clàssic és inaccessible a la majoria de magribins. Molts d’ells llegeixen l’Alcorà com abans molta gent aquí seguia la missa en el missal, en llatí, sense entendre-ho. Per tant, la jugada contra l’amazic i l’àrab dialectal equival a negar o fer encara més difícil l’accés de la major part de la població a un llenguatge escrit. És una forma de negar-los capacitat de ser autèntics ciutadans, de la mateixa manera que impedir la traducció de la Bíblia, com va fer l’Església catòlica fins a la Reforma luterana, era impedir que cap seglar pogués tenir accés al que aleshores era a Europa el referent ideològic suprem del poder eclesial i també del civil.

Com que no hi havia ni tan sols mestres per poder efectuar l’arabització volguda per Boumedienne, va decidir resoldre-ho portant a Algèria pretesos ensenyants del Pròxim Orient. Podien no tenir res d’ensenyant i molt de fonamentalista. Així va començar un greu problema.
El 1970, quan l’islamisme era un tema més teòric que real, el poder va encoratjar, en el si de la Universitat d’Alger, un grup que reivindicava el moviment dels Germans Musulmans (el primer fonamentalisme dels temps moderns, fundat a Egipte el 1928 per Hassan al-Banna) per oposar-se a la força i el prestigi d’estudiants amazics que havien sabut crear un important moviment cultural i de recuperació lingüística.

Ni cal dir que ha estat també a Cabília i contra amazics que els terroristes més salvatges i més manipulats pel terrorisme d’Estat han comès, impunement, els pitjors crims. Un cas concret va ser l’assassinat del cantant amazic Lounès Matoub, el 25 de juny del 1998, en què la implicació del terrorisme d’Estat està molt clara. Va servir al poder a l’ombra -sempre en mans del general Larbi Belkheir- per fer caure el president Liamine Zéroual, que tenia intencions reformadores.
Ni cal dir que el partit comunista algerià -que va adoptar el nom de Partit de l’Avantguarda Socialista (PAGS), per agafar, el 1993, el d’Ettahadi (El Repte) i el 1998 el de Moviment Democràtic i Social- ha collaborat amb entusiasme en la política antiamazic del poder militar. Un partit minúscul i "eradicador" (és a dir, partidari d’acabar amb l’islamisme per la força), com també ho propugna un partit pretesament amazic -és a dir, un partit Taiwan, emparat des del poder-, el Reagrupament per la Cultura i la Democràcia, creat el 1989 i avui molt desprestigiat.

Com és lògic, aquest poder ha volgut fer passar el moviment amazic per tot allò que se li ha acudit. Per exemple, va arribar a posar rètols a carreteres de Cabília indicant la presumpta distància entre allí i Tel Aviv, per insinuar que el moviment amazic és una quinta columna d’Israel. Això no ha de sorprendre : un diari diguem-ne Taiwan de nom El Jove Independent, que no era de joves ni independent sinó una emanació de la Seguretat Militar, va gosar publicar, per capítols, els tristament famosos Protocols de Sió, un pamflet antisemita obra de la policia tsarista. En un país Taiwan hi coexisteix admiració pel comunisme i mètodes tsaristes.

Amb tanta demagògia, crueltat i manca de drets humans, és difícil exposar a part de la població què són els drets culturals i lingüístics del que, sens dubte, és una minoria nacional, l’amaziga. El poder usa, per anar-hi en contra, la retòrica de la "nació àrab" i de la "umma", el conjunt format pels musulmans, sinònim del de Cristiandat a l’Edat Mitjana.
Per això el principal dirigent històric amazic, Hocine Aït Ahmed, de 78 anys, prefereix presentar-se de manera preferent com un demòcrata que vol conquerir el poder a nivell d’Estat, per instaurar-hi una democràcia. El seu partit és el Front de Forces Socialistes (FFS), membre de la Internacional Socialista. L’altre grup és el Moviment per l’Autonomia de la Cabília de Ferhat Mehenni, que es dirigeix essencialment als amazics.

Però, de fet, el moviment de revolta que periòdicament, per no dir constantment, es dóna a la Cabília és essencialment espontani, basat en comitès de poble, on hi ha de tot.


Alfons Quintà


Source : AVUI

P.-S.

Article reproduit avec l’aimable autorisation de l’auteur, Alfons Quintà.

Articles dans la rubrique :

Lu dans la presse
24/06/11
0
Voix berbères a rencontré Fethi Benkhelifa, un opposant politique libyen et militant culturel (...)

Lire l'article

08/03/11
1
Florent Marcie est le seul journaliste présent à Zintan, une ville tenue par les opposants au (...)

Lire l'article

20/01/05
0
Nous reproduisons ci-après une dépêche de l’AEF, parue le 18 janvier 2005, signée Tifenn Durand. (...)

Lire l'article


Rejoignez nous


2 Messages